La respiració és la forma que l'home té de connectar-se amb l'univers. Respiració és vida, i bé que és així quan es parla de l'hàlit vital; és també la manera com l'univers es comunica amb nosaltres, de la qual n'extraiem l'energia necessària per a l'existència. La respiració és rítmica i això és el primer que s'adverteix quan es vol prendre'n consciència. Aquests ritmes respiratoris, dividits en dues grans categories, es coneixen con l'aspiració i l'expiració. Per la primera se sap que l'home rep l'alè còsmic. Per la segona el retorna, un cop ha obtingut pel seu mitjà el manteniment imprescindible. Des del punt de vista del macrocosmos o de l'univers, el seu expir correspon a l'aspiració de l'home i el seu aspir a l'expiració d'aquest. Home i món, microcosmos i macrocosmos, participen d'una sola i única realitat del Verb. La respiració és, doncs, quelcom transcendent, un fet del que és important prendre'n consciència, ja que, com es veu, és un medi poderós i senzill a l'abast de qualsevol per poder entendre en el nostre petit espai, en el nostre laboratori alquímic, i amb les nostres imatges, les realitats cosmològiques que es reflecteixen en l'home, doncs aquest ha estat generat amb el mateix model del cosmos.

Els signes zodiacals admeten una divisió quaternària relacionada amb els elements de la tradició greco-romana i alquímica (veure Nº 20). 

Els tres de Foc:   

ÀRIES: L'anyell és el primer signe de la roda zodiacal just on comença la seva rotació retrògrada. L'energia d'Àries és vital i ha de tenir la força necessària per moure tota la roda sota el seu impuls. El seu regent és Mart, déu de la guerra, i se l'acostuma a emparentar amb la violència, però també amb l'energia necessària per a tota acció pacient i durable. Si la passió és un dels seus atributs, l'experiència porta a temperar el caràcter d'Àries i a enriquir les seves virtuts. 

LLEÓ: Col·locat en el centre del solstici d'estiu, la ubicació de Lleó (el lleó, el Rei de la selva) enmig de l'any i de la meitat de l'estiu, fan d'aquest un signe tan ardent com resplendent. El groc daurat del lleó, el sol (que el regeix) i l'or, es conjuminen en la brillantor de Lleó, que el porta a la maduració dels fruits. 

SAGITARI: El foc de Sagitari (el sagetador) no és arrabassador, ni es deixa vèncer per una excessiva eufòria. Les grans cremors han passat i el calor ha anat donant lloc a la llum clara de Sagitari, on els contorns de les coses es perfilen com més nets. Sagitari, regit per Júpiter, envia la seva sageta cap el sol, tot retornant-li la sava de la vida que d'ell ha rebut. 

Els tres de Terra: 

TAURE: Es caracteritza pel brau, animal relacionat òbviament amb la terra, essent ben conegudes la seva força de treball, la tossudesa i la insistència. L'extraordinària vitalitat de Taure depassa els seus propis esforços, i una i altre vegada arremet sobre els seus propòsits i contra els seus enemics, obtenint així guanys i resultats constants. El brau és un signe intern d'abnegació i lluita, que a la llarga ha d'acabar amb èxit, doncs la seva fortalesa està unida a la perseverança. És un signe regit per Venus.

VERGE: És conegut per la seva sensatesa i paciència, a les quals uneix un caràcter pràctic i serè. És senzill i molt inclinat a les seves maneres i pensa que pot prescindir de la imaginació perquè sap que el pot pertorbar. El planeta Mercuri regeix el signe de la Verge i li agrega una mobilitat imprescindible i a penes suficient.  

CAPRICORN: La cabra afirma els seus peus sobre la terra i en delicat equilibri s'impulsa envers el més alt de la muntanya, descobrint camins pràcticament inaccessibles per a tots els altres animals. Si se l'empipa envesteix sense fixar-se. Per la seva naturalesa intrèpida, constant i escaladora, si se la deixa lliure, puja. Saturn regeix aquest signe i el fa profund. 

Els tres d'Aire:  

GÈMINIS: Els bessons constitueixen el primer signe d'aire i com a tal s'expandeixen al llarg de l'any. Regits per Mercuri són dos remolins de vent que s'uneixen en un punt, manifestant alhora la immobilitat i l'evolució. Els anàlegs s'atrauen i es repel·len i en aquesta constant dansa còsmica les coses es reprodueixen de manera natural. 

BALANÇA: Aporta en la seva balança el secret de l'equilibri. Regit per Venus, el seu aire és un buf continu, una brisa temperada i conservadora. Tanmateix és versàtil i el més petit influx pot fer-lo canviar. Recte en la intenció, sovint accedeix al desequilibri, per a tornar a harmonitzar-se. 

AQUARI: Si l'aire s'ha estabilitzat pot, no obstant això, transformar-se sobtadament en un remolí, una tromba o un huracà. El vent del signe d'Aquari és creador i d'ell sorgeixen les possibilitats germinals d'altres realitats. Passats els efectes de l'huracà, la terra neix com nova i beneficiada. 

Els tres d'Aigua: 

CÀNCER: L'aigua irriga amb la seva fertilitat les meravelles de la terra a les que fecunda. L'aigua és passiva respecte al foc i com a tal se la pot veure en llacs i rius. La imaginació i la creació senyalen el signe del cranc com la potència generativa o nucli de les grans possibilitats. El seu regent és la Lluna. 

ESCORPIÓ: Signe d'aigua, l'Escorpí es regira sobre si mateix i clava la cua enverinada en el seu propi cos al qual ressuscita permanentment. El seu verí és fatal i el caràcter d'aquest signe, vinculat als genitals, sorprèn per la seva complexitat i profunditat. El seu regent és Mart. Molt possiblement sigui el signe més fort del zodíac, sobre tot en l'època actual. 

PEIXOS: simbolitza aigües més manses que les d'Escorpió. Els peixos neden còmodament i deseixits sense preocupar-se massa per les coses. La seva comoditat els hi és quasi indispensable, ja que sense ella no podrien viure puix aquest és el seu costum. El seu caràcter és manifesta com a fràgil, i es maneguen amb molta fluidesa pel món.

Els principis alquímics, així com els metalls, no s'han de confondre amb les substàncies que els simbolitzen. L'alquimista aprenent, conjuminant i ordenant aquestes energies subtils, experimenta la transmutació que promou la seva Ciència, utilitzant per aquest afer l'Athanor, que és aquell forn o calderó on cuinarà la seva obra.

Tot el cosmos pot ser observat com un gran Athanor on aquestes forces s'interrelacionen, oposant-se i conjuminant-se perpètuament, tal com ho afirma el Corpus Hermeticum. A l'interior de l'alquimista (microcosmos) succeeix el mateix: aquests principis i elements es combinen entre si produint desequilibris, combustions, alteracions i contradiccions. Però l'iniciat sap que en el constant desequilibri de les parts en què el cosmos es divideix aparentment radica l'equilibri del conjunt, l'ordre del tot.

Hem de dir també que l'Athanor està construït a quatre nivells que es sobreposen i pot ser considerat com una reproducció en miniatura del macrocosmos i igualment del microcosmos, o sigui, de l'univers i de l'home. Aquests quatre nivells equivalen als quatre plans o móns de l'Arbre Sefiròtic, per la qual cosa seria molt interessant anar fent les respectives correspondències entre un i altre. En el primer nivell es troba el foc indispensable per a l'Obra. El segon i tercer, on es couen pròpiament les substàncies, són veritablement transformadors i tot sovint se'ls considera com un sol cos. En el quart nivell les formes i la matèria s'han volatilitzat i existeixen d'una manera distinta i transcendent. Els gasos, que ocupen la part superior de l'Athanor, estan vinculats amb tot allò subtil, mentre que la substància de la Gran Obra es relaciona amb allò que és dens. Aquest procés de perpetu refinament i reciclatge d'energies és la clau de l'Alquímia, la qual acostuma a treballar amb l'ajut del Temps. La transformació de la matèria en un mode de realitat diferent és el propòsit del savi alquimista.

Tanmateix, això és ignorat per l'home ordinari que es deixa portar pel corrent de la manifestació universal, que va d'allò que és subtil a allò groller, del que és únic al múltiple. Aquest corrent, que està destinat a destruir, separar i dividir és el que impera en el món profà; però l'adepte avança en un sentit invers: d'allò que es dens cap a l'eteri, construint l'ordre a partir del caos, unint els fragments dispersos de la multiplicitat de la manifestació transitòria i aparent, i sempre buscant i finalment trobant la perfecció que simbolitza l'or; "l'elixir d'immortalitat" o la Pedra Filosofal, la realitat única que transcendeix tota manifestació.

39

Voldríem dir algunes paraules sobre l'aspecte cerimonial dels nostres estudis, doncs ja que estem acostumats a viure en un món que no fa distincions entre sagrat i profà, i que per tant desconeix les jerarquies espirituals internes, no és estrany que l'home vell que coexisteix amb nosaltres negui tota possibilitat de salvació de manera inconscient, o bé tracti de "consumir" el contingut d'aquest programa. Hi ha un temps i un espai sagrats, que es corresponen amb els aspectes més alts de l'ésser cada cop més lliure dels seus innombrables egos i passions que tracten de doblegar-lo. És summament convenient fomentar la realització d'aquest espai i temps diferent i per a tal efecte, el ritu, la invocació i el respecte pel sagrat, han de bolcar-se des del principi en la nostra vida diària. Per a aquestes labors i pràctiques es suggereix una hora determinada –que bé podria ser nocturna, quan les vibracions de l'entorn amainen– i un lloc per realitzar-les –ubicat de preferència mirant al nord o a l'orient– per petit que sigui. Igualment subratllem la conveniència de reservar un lloc especial relacionat amb el material d'Agartha. Això es deu a la necessitat d'anar distingint, a qualsevol nivell, la diferència que hi ha entre dues visions o lectures absolutament distintes de la realitat. La de l'home ordinari o profana i la de l'aspirant al Coneixement o sagrada. Tot reconeixent que allò que és sagrat o metafísic no és el que avui en dia s'entén per "religiós" o "pietós" ni que el profà és allò que el "moralisme" pogués condemnar com a tal. El sagrat o metafísic excedeix àmpliament el fenomen religiós, el devot o la superstició. I l'ètica supera les moralines locals, generalment motivades per imposar llurs interessos i punts de vista, tan canviants com les modes o les mutacions dels usos, costums i gustos de les personalitats.

Ja hem observat que els orígens de la cultura són sagrats. Això és particularment notori en les arts, doncs tant la dansa com el teatre, la música i la plàstica, es remunten als començaments mítics i rituals de l'home i ha estat sempre una deïtat la reveladora i patrocinadora d'aquestes disciplines. A l'Antiguitat les obres d'art eren anònimes, com encara ho continuen essent en diversos pobles, i és només a partir del Renaixement que es coneixen els autors de forma individualitzada. Crear és repetir i reproduir la situació de la Creació original. La literatura no escapa a aquest principi i les grans obres en vers i prosa són les que desperten i fan pressentir la inquietud i l'enlluernament del Coneixement. El poeta, bard o "vate" (d'aquí la paraula Vaticà) és un transmissor inspirat de les energies del sublim, i el seu llenguatge s'articula amb un ritme precís i particular. Els textes sagrats de totes les tradicions en donen compte cabalment. La bellesa de la forma és la vestimenta i l'atracció de la Bellesa del Principi, i per tant el reflecteix harmònicament. L'Art és un vehicle i una manera de conèixer, i són nombrosos els esoteristes que s'han expressat pel seu mitjà. Recordem que la sefirah Tifereth és Bellesa, i que es troba en el camí ascendent que va de Malkhuth a Kether.

En un sentit ampli tot escrit és literatura. Però n'hi ha alguns que, per l'art en la manera de dir, la transparència de les imatges, la claredat i l'ordre dels conceptes, tot i que romanguin velats, es fan memorables i es lliguen a nosaltres amb llaços emotius i subtils. Igualment, en la memòria dels pobles, les llegendes transmeten els seus mites. Els contes de fades i bruixots ens acosten a una realitat prodigiosa. La poesia èpica (la Ilíada, l'Odissea) ens revela un missatge heroic. El classicisme de Dant i Virgili és quelcom totalment nou sota una lectura hermètica, augmentant d'aquesta manera el seu contingut i estètica. La història del Sant Graal, les gestes de cavalleria, les faules (com la Metamorfosis o l'Ase d'Or d'Apuleyo), o la producció metafísica de Dionís Areopagita, entre moltíssims d'altres, són alguns dels exemples de la potencialitat de l'Art com a transmissor de Coneixement i promotor d'Iniciacions espirituals.

El missatge de la Filosofia Perenne, ha adquirit totes les formes possibles per difondre's. Fins i tot els refranys i dites populars han estat encunyats com a recordatori de principis de saviesa, encara que, com totes les coses, han patit amb el temps un procés degradatori.

Sorgida en el segle II de la nostra era, en el poble d'Israel, la Càbala es va desenvolupar a l'Alta i Baixa Edat Mitjana en països cristians com França i Espanya, particularment en aquest darrer, on en el segle XIII fou escrit ni més ni menys que El Zohar, el gran llibre cabalístic. Brillà a Itàlia durant el Renaixement sota la seva forma cristianitzada passant després als països del nord i centre d'Europa i a Anglaterra, Polònia, etc, en distintes èpoques, i on avui en dia encara es manté viva, així com també a Jerusalem i en moltes d'altres ciutats del món modern, entre jueus i no jueus. Tot això pel que fa referència a la Càbala històrica.

El terme dabar significa en hebreu "paraula" i "cosa" al mateix temps. En aquest sentit, el nom de Déu pels hebreus, constituït per les quatre lletres sagrades, és impronunciable, per un respecte a la seva immanifestació i també perquè la seva pronunciació el revelaria en la seva tremenda majestat i grandesa. Aquestes quatre lletres són: Iod– lletra a partir de la qual ha sorgit tot l'alfabet hebreu, que es considera un punt i que té per valor numeral 10; Hé– anomenada la primera Hé per distingir-la de la segona que composa el nom diví, de valor numeral 5; Vau– de valor numeral 6; Hé– la segona, d'idèntic valor 5. La suma de les lletres del Nom Diví dona vint-i-sis i aquest número és de particular importància en l'esoterisme i la cosmogonia cabalística. Oferirem més endavant les lletres de l'alfabet hebreu. Aquests elements són molt importants per a determinades operacions. No es tracta aquí de donar un curs d'hebreu, sinó d'anar familiaritzant-nos amb els símbols i valors cabalístics. Si els nostres lectors tinguessin l'oportunitat d'estudiar hebreu, els suggerim que ho fessin per eixamplar el marc de les relacions i llur ressonància en el nostre treball hermètic.